Molts s’haureu preguntat que hi pinto a l’Antàrtida, en què consisteix la meva feina i quin és el nostre objectiu, doncs de la manera més breu i entenedora possible ho intentaré explicar.
El nostre projecte neix a partir d’una necessitat que tenien els físics de l’Observatori de l’Ebre. Resulta que ells tenen presencia antàrtica des de l’any 1995 si no recordo malament, el seu primer objectiu va ser mesurar el camp magnètic terrestre en aquest punt per poder veure si aquest quedava influït per l’activitat volcànica d’algunes de les illes properes amb volcans actius.
Tot i que la Base només està oberta durant els mesos d’estiu austral, alguns dels equips romanen encesos durant tot l’any gracies a l’energia produïda pels aerogeneradors. S’estan uns 9 mesos funcionant sense la supervisió humana i transmetent via satèl·lit una petita porció de les dades. Tot i que per aquests tipus de propòsits existeixen satèl·lits meteorològics, com ara el METEOSAT, que els hi ofereixen gratuïtament uns instants de temps per a que transmetin les dades, al estar a latituds tant baixes tenien problemes de visibilitat amb el satèl·lit. A més a més, la gracia de tot plegat seria poder disposar de totes les dades del sensor en temps real, i no d’una petita porció.
Aquí apareixem nosaltres, que animats pel repte científic i tecnològic que això suposaria, ens varem aventurar a dissenyar un sistema digital de transmissió de dades, algun dia capaç de transmetre les seves dades. Com ho fem? Aprofitant les propietats de la ionosfera, l’última capa de l’atmosfera terrestre, que en rebre les nostres ones les va reflectant progressivament i aquestes topen contra el mar, que actua de mirall i així successivament fins arribar a casa. Per imaginar-ho, penseu en les pedres planes que al tirar-les al riu van rebotant, doncs una cosa similar.
A més a més de la gran utilitat que li podrien treure els de l’Observatori a aquest aparell, suposava una gran oportunitat per als científics que volguessin estudiar la ionosfera com a mitjà de comunicacions. No és gens fàcil transmetre a través d’ella!! Existeix un món paral·lel força alternatiu i diferent al que en general tots estem acostumats, el de la comunitat científica, que justifica el per què de moltes coses del projecte...
Però... en tot això... què hi pinto jo aquí? Doncs he estat el responsable de la programació a nivell de xip de la nova plataforma digital, la que hauria de ser la definitiva. Per entendre’ns, jo parteixo d’un xip amb moltes potes que està en blanc, doncs la meva feina és que aquest sigui capaç de transmetre o rebre les dades que em va proporcionant un programa d’ordinador.
Quina feina toca fer a l’Antàrtida? És irònic, però la veritat és que si tot funcionés perfectament, no em tocaria fer res, o ben poca cosa. Però la vida és dura i a vegades les coses no funcionen al 100% bé i d’altres se t’espatllen. A sobre estàs sol i si se t’espatlla alguna cosa, aquí no pots anar a comprar un recanvi, és clar. Aquí comença la meva feina: he de ser capaç de detectar qualsevol petita deficiència del sistema abans que aquesta deixi de ser petita, o directament se t’espatlli. I si s’espatlla? Doncs he de tindre l’habilitat i els mitjans suficients com per buscar-me la vida i ressuscitar allò que s’ha espatllat per deixar-ho funcionant com més aviat millor.
La veritat és que el cap de setmana passat (del 16 al 18 de Gener) em va tocar treballar de valent, doncs un error no contemplat no solament em va fulminar un aparell primordial per a que tot això funcioni, sinó que va avariar el de recanvi. Em va tocar canviar els 38 relés de la placa... meravellós.... per sort la reparació sembla ser que va ser un èxit.
Espero que durant els propers dies la cosa funcioni pràcticament sola i tingui més temps per mi i pugui redactar la memòria del Projecte que em convertirà en un Enginyer Superior en Telecomunicacions. Tants i tants anys i ja arriba el moment...
En fi, aquí ho deixo. Una abraçada a tothom, especialment a tu Fidel, espero que et recuperis com més aviat millor.
